© Ma Carme Castany
"Les Adoberies de Josep Trilla" - El paisatgisme urbà d’un plenairista
Sala:
Sala d'exposicions del COAC (Pl. Bisbe Oliba, 2 - Vic)
Horario:
De dilluns a dijous de 9 a 13h, i de 15 a 16h; divendres de 9 a 14h
Addtoany:
Parlar de Josep Trilla Subirana (Campdevànol, 1950) és parlar de dècades de paisatgisme osonenc i d’activisme cultural. L’exposició que acull la Delegació d'Osona del COAC vol deixar constància de l’interès d’aquest artista per les adoberies com a subjecte pictòric i com a símbol.
La sèrie
Dels seus pinzells n’ha acabat sorgint una sèrie dedicada exclusivament a l’illa adobera, feta a peu de cavallet al llarg d’aquests darrers mesos. Si es tractés de música, parlaríem de la ‘suite’ Adoberies. No és el cas, però gairebé. Perquè el silenci que se’n desprèn és, més que sonor, musical: intervals de sentiment, reflexió, records, presència, que planen sobre les notes de color de la sèrie.
Paisatgisme urbà i patrimoni
Josep Trilla arriba a aquesta expressió de paisatgisme urbà des del pleinairisme. I des del coneixement del territori. Durant dècades ha pintat indrets emblemàtics arreu de Catalunya, principalment a Osona, la Garrotxa i l’Empordà, i ens ha dibuixat a través de la seva obra una noció de paisatge entès com a patrimoni. Una noció ben actual, guiada per un intangible: el sentiment de pertinença al territori.
Unes pinzellades sobre l’artista
Com a activista cultural (actor en diríem ara), Josep Trilla és un entusiasta. Són més de 35 anys d’activitat continuada. És l’organitzador, des dels seus inicis, del Concurs anual de pintura ràpida (l’any 2015, el 25è) de Sant Julià de Vilatorta, municipi on resideix i on imparteix classes de dibuix i pintura. És, així mateix, el president d’El Cloquer de Vic, associació fundada el 1980 per a la pràctica de la pintura del natural amb model, encara ben activa enguany. També és president, des del 2004, de l’associació Tendències, creada el 1992 com a punt de confluència de pintors figuratius, entre ells més d’un paisatgista, i amb gran protagonisme en la vida cultural osonenca dels anys noranta.
Com a artista, ell mateix es considera autodidacta, tot i que va rebre formació de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic. La primera exposició l’hem d’anar a buscar l’any 1983, a la Caixa de Manlleu de Vic; les primeres crítiques sobre la seva obra les signaren mossèn Homs i Maria Àngels Ferrer. El 1984 ja exposa a Barcelona, a la Llotja d’Art de Sant Gervasi. Durant els anys noranta exposa amb el grup Tendències a la desapareguda Galeria Sadurní, de Vic. Més tard, a Madrid i a l’estranger, a Puebla, Mèxic, en una exposició sobre pintors catalans.
Josep Trilla, paisatgista
Diu Anton Carrera que el paisatge és un concepte d’ordre cultural, una invenció humana. Hi estic d’acord. Hi afegeix que un paisatge existeix quan un artista atorga valor estètic a un paratge. Hi estic també d’acord. Jo hi afegiria, com a motor d’aquest procés de transformació (de paratge a paisatge), l’intangible del què he parlat abans i, en conseqüència, una estima pel territori. En el cas de Josep Trilla, es tractaria d’una autèntica plusvàlua.
El patrimoni adober
Depenent del valor que li sapiguem donar al nostre patrimoni, un valor econòmic, social, ambiental o estètic, n’obtindrem una plusvàlua o una altra, tindrem un país o un altre, una cultura o una altra. El patrimoni adober no és una excepció i és ara mateix a la recerca d’un encaix que requereix del sentiment que ha guiat Josep Trilla en la realització de la seva sèrie: sentiment de pertinença i estima pel territori.
Gerard Vovelle
Llicenciat en Història de l’Art
La sèrie
Dels seus pinzells n’ha acabat sorgint una sèrie dedicada exclusivament a l’illa adobera, feta a peu de cavallet al llarg d’aquests darrers mesos. Si es tractés de música, parlaríem de la ‘suite’ Adoberies. No és el cas, però gairebé. Perquè el silenci que se’n desprèn és, més que sonor, musical: intervals de sentiment, reflexió, records, presència, que planen sobre les notes de color de la sèrie.
Paisatgisme urbà i patrimoni
Josep Trilla arriba a aquesta expressió de paisatgisme urbà des del pleinairisme. I des del coneixement del territori. Durant dècades ha pintat indrets emblemàtics arreu de Catalunya, principalment a Osona, la Garrotxa i l’Empordà, i ens ha dibuixat a través de la seva obra una noció de paisatge entès com a patrimoni. Una noció ben actual, guiada per un intangible: el sentiment de pertinença al territori.
Unes pinzellades sobre l’artista
Com a activista cultural (actor en diríem ara), Josep Trilla és un entusiasta. Són més de 35 anys d’activitat continuada. És l’organitzador, des dels seus inicis, del Concurs anual de pintura ràpida (l’any 2015, el 25è) de Sant Julià de Vilatorta, municipi on resideix i on imparteix classes de dibuix i pintura. És, així mateix, el president d’El Cloquer de Vic, associació fundada el 1980 per a la pràctica de la pintura del natural amb model, encara ben activa enguany. També és president, des del 2004, de l’associació Tendències, creada el 1992 com a punt de confluència de pintors figuratius, entre ells més d’un paisatgista, i amb gran protagonisme en la vida cultural osonenca dels anys noranta.
Com a artista, ell mateix es considera autodidacta, tot i que va rebre formació de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic. La primera exposició l’hem d’anar a buscar l’any 1983, a la Caixa de Manlleu de Vic; les primeres crítiques sobre la seva obra les signaren mossèn Homs i Maria Àngels Ferrer. El 1984 ja exposa a Barcelona, a la Llotja d’Art de Sant Gervasi. Durant els anys noranta exposa amb el grup Tendències a la desapareguda Galeria Sadurní, de Vic. Més tard, a Madrid i a l’estranger, a Puebla, Mèxic, en una exposició sobre pintors catalans.
Josep Trilla, paisatgista
Diu Anton Carrera que el paisatge és un concepte d’ordre cultural, una invenció humana. Hi estic d’acord. Hi afegeix que un paisatge existeix quan un artista atorga valor estètic a un paratge. Hi estic també d’acord. Jo hi afegiria, com a motor d’aquest procés de transformació (de paratge a paisatge), l’intangible del què he parlat abans i, en conseqüència, una estima pel territori. En el cas de Josep Trilla, es tractaria d’una autèntica plusvàlua.
El patrimoni adober
Depenent del valor que li sapiguem donar al nostre patrimoni, un valor econòmic, social, ambiental o estètic, n’obtindrem una plusvàlua o una altra, tindrem un país o un altre, una cultura o una altra. El patrimoni adober no és una excepció i és ara mateix a la recerca d’un encaix que requereix del sentiment que ha guiat Josep Trilla en la realització de la seva sèrie: sentiment de pertinença i estima pel territori.
Gerard Vovelle
Llicenciat en Història de l’Art
14/11/2016